Xavier Conesa Lapena

ARTICLES DE PSICOLOGIA I VIDEOS

CANAL DE VIDEOS DE YOUTUBE DE  XAVIER CONESA LAPENA :

​

https://www.youtube.com/user/XavierConesa1/videos

​

QUI SÓN ELS PROFESSIONALS CAPACITATS PER FER UN TRACTAMENT PSICOLÒGIC?

Legalment poden realitzar un tractament psicològic els psicòlegs i els psiquiatres. Un psiquiatre és un metge que ha completat un període d'entrenament en psiquiatria en centres assistencials després d'haver realitzat la carrera de medicina. Els psiquiatres han estat entrenats en diagnòstic psiquiàtric i en l'administració de psicofàrmacs, però la seva preparació en l'aplicació de principis i tècniques psicològics és molt menor que la dels psicòlegs.

Un psicòleg ha realitzat la carrera de psicologia, pel que té un major coneixement de principis i tècniques psicològiques, encara que no està capacitat per administrar psicofàrmacs. Molts psicòlegs dels que es dediquen a l'tractament psicològic han realitzat algun Màster o període de formació addicional un cop acabada la cursa, la qual cosa els proporciona un millor nivell de preparació. A més, alguns psicòlegs s'han especialitzat en psicologia clínica durant un període d'entrenament en avaluació i tractaments psicològics en centres assistencials. Aquests psicòlegs posseeixen el títol d'especialista en psicologia clínica, títol d'especialista del mateix grau i rang professional i legal que el de psiquiatria, i tenen per tant una millor preparació i experiència per aplicar tractaments psicològics.

El psiquiatre s'ocupa, habitualment, de diagnosticar i receptar un fàrmac; i el psicòleg clínic, juntament amb el diagnòstic, busca analitzar les dificultats específiques de l'pacient en el seu dia a dia i fa un pla ajustat a aquestes per superar-les. Finalment, el psiquiatre, habitualment, s'ocupa més dels trastorns mentals greus (psicosi, intents de suïcidi, depressions greus, etc.), sobretot en les fases agudes, i el psicòleg clínic dels trastorns mentals en general i dels problemes d'adaptació i de les dificultats de relació.

Finalment una advertència important pel que fa a la figura de psicoterapeuta. Tal figura no existeix com a professional de la salut. No respon a cap llicenciatura universitària, per la qual cosa no ofereix garanties per al pacient ni cobertura legal per a la seva activitat. En conseqüència, cal alertar sobre l'intrusisme professional de persones que no estan prou preparades per dur a terme aquest tipus d'intervencions i que es diuen a si mateixes terapeutes, sense tenir una preparació adequada per a això.

​

​

​

En psicologia, psicoteràpia és un procés de comunicació entre un psicoterapeuta i la persona qui acudeix a consultar-lo («pacient» o «client») que cerca el canvi en la conducta, actituds, pensaments o afectes d'un individu amb l'objectiu d'augmentar el seu benestar.

El tractament de problemes quotidians es refereix més aviat com un «consell» (una distinció adoptada originalment per Carl Rogers) però el terme s'utilitza de vegades alternativament amb «psicoteràpia». A més, el terme psicoteràpia no pressuposa una orientació especialment científica, sent considerat denominatiu d'un ampli domini científico-professional especialitzat, que s'especifica en diverses orientacions teòrico-pràctiques.

Dins de la psicoteràpia existeix una gran diversitat de corrents, formes i conceptes teòrics aplicats a l'àmbit psicoterapèutic, que donen origen a d'altres tantes maneres d'establir aquest context de comunicació. Tanmateix, dues característiques que unifiquen a la psicoteràpia són:

El contacte directe i personal entre el psicoterapeuta i qui li consulta, principalment a través del diàleg.

La qualitat de «relació terapèutica» del context de comunicació, això és, una relació d'ajuda destinada a generar un canvi al pacient

​

​

Un tractament psicològic és un procediment interactiu i interpersonal entre un facultatiu especialitzat i un client/pacient que presenta unes determinades queixes, problemes o trastorns, que poden ser resolts amb psicoteràpia.

Aquesta minsa descripció abasta molts conceptes que són importants a tenir en compte:

Tractament: Relatiu al diàleg curós d’un assumpte que sotmetem a consideració, per actuar sobre ell i entendre’l, transformar-lo o canviar-lo d’alguna manera.

Procediment: Determina una tasca pautada i organitzada en l'abordatge de qualsevol procés terapèutic, per part del professional que la duu a terme. Una tasca que necessàriament ha de dur-se a terme en un marc físic, clarament definit i habilitat per a l'exercici d’aquesta feina, com són les consultes (públiques o privades) i els contexts extra clínics on pot executar-se algun procediment terapèutic específic.

Interactiu: Intercanvi comunicatiu, sigui mitjançant el llenguatge oral o corporal, entre diferents persones.

Interpersonal: Especifica una comunicació cara a cara entre diferents interlocutors, amb una clara definició de les identificacions personals i les condicions formals d’actuació entre ells. Això exclou el nomenament de tractament psicològic a: 1) les relacions basades únicament via telefònica, i 2) els llibres d’autoajuda i les gravacions amb instruccions terapèutiques, on el professional és absent i no pot dur-se a terme la interacció cara a cara.

Facultatiu especialitzat: Una activitat professional regulada per llei i amb una preparació tècnica certificada per institucions universitàries acreditades. Els únics psicoterapeutes degudament acreditats són els psicòlegs clínics i sanitaris. La resta de professionals de l'àmbit clínic poden proporcionar ajuda i acompanyament, però no dur a terme una psicoteràpia. Aquesta base de coneixements reglats fa que hàgim d'excloure com a tractament psicològic els que se sustenten en processos religiosos, de ciències ocultes, amb creences culturals ancestrals, els naturistes o les tendències terapèutiques «en voga».

Client/Pacient: Aquella persona o persones que presenten queixes, problemes o trastorns i demanden ajuda a un especialista per entendre'ls, transformar-los o canviar-ho mitjançant la psicoteràpia. El terme client, en comptes de pacient, evita la connotació excessivament compromesa del model mèdic, basat específicament en la malaltia. No tothom qui rep psicoteràpia pateix necessàriament una malaltia mental; però sí que tothom qui vol millorar el seu benestar ha de deixar de ser «observador» per passar a ser «partícip», ha de canviar el malestar que li generen la culpabilitat del passat i la por al futur, per la responsabilitat de l'ara.

Els tractaments psicològics són aquelles intervencions professionals en les quals el psicòleg clínic o sanitari (l'autèntic especialista en el comportament humà) procurà d'ajudar a disminuir o erradicar el patiment de la persona que li demana ajut professional o bé ensenyar-li les necessàries eines i habilitats per afrontar i enfrontar-se, ara i avui, als problemes del dia a dia. Es tracta de cercar la solució més pròxima a cada client per tal que els canvis, en la resolució del seu patiment, siguin tan consistents i permanents com sigui possible.

Aquesta intervenció, basada en les dimensions simptomàtiques, parteix d'una escolta atenta i activa d'allò que el client/pacient li diu, per cercar els aspectes bio-psico-socials que són responsables d'aquest malestar de les persones (individus, parelles, famílies i grups). Requereix la utilització d'unes tècniques adequades, específiques i contrastades científicament, per avaluar i tractar als clients dins del context pluridimensional present en el qual ells viuen.

​

​

​

En major o menor mesura avui dia, hi ha milers de persones, que reben tractaments psicològics; però tot i l'extensa variabilitat de persones que reben psicoteràpia, podríem agrupar aquestes en cinc dimensions simptomàtiques, molt generalitzades, que ens permetran allunyar-nos de l'actual, i massificada, influència del model mèdic/clínic categorial:

Psicosi, que solen ser persones diagnosticades amb Esquizofrènia i el Trastorn Bipolar, i presenten al·lucinacions, deliris o alteracions del pensament, entre altres símptomes. El tractament d'elecció és el combinat, medicació i tractament psicològic.

Neurosi, en aquelles persones que s'observen alteracions emocionals i de l'estat d'ànim persistents, patrons recurrents de conductes inadaptades o bé molèsties físiques sense que se'ls diagnostiqui cap malaltia orgànica específica (depressions, ansietat, distímies, fòbies, agorafòbia, trastorns de pànic o somatomorfs, de l'àmbit alimentari o de la personalitat..., entre altres). Si bé el tractament tradicional d'elecció s'ha basat en la psicoteràpia, no és menys cert que cada vegada més la medicalització s'ha fixat en ells, nodrint-se d'aquestes problemàtiques i accentuant-ne una expansió diagnòstica altament controvertida.

Estrès o crisi, que es dóna en persones que es troben en situacions que solen desbordar la seva capacitat d'afrontament i adaptació respecte a les diferents situacions vitals que es troben al llarg de la vida. Els individus que formen part d'aquest grup (cada vegada més dirigits pels mateixos sistemes clínics, que inculquen socialment la necessitat de consultar l'especialista per qualsevol d'aquestes problemàtiques, anul·lant cada vegada més la pròpia capacitat natural d'afrontament de l'individu) poden evolucionar cap a trastorns neuròtics o psicòtics, si no reben ajut professional.

Conductes problemàtiques, d'arrel psicològica, envers els altres, on destaquen especialment les d'alguns nens i adolescents, els abusos de gènere, les addiccions i els comportaments antisocials o psicòpates... Els tractaments psicològics en aquest camp són molt heterogenis i arbitraris, posant en relleu sistemes de valors difícilment compatibles entre els terapeutes i els clients/pacients.

Les persones descontentes, que solen aglutinar individus amb problemes identitaris i d'alienació, recorren a la psicoteràpia per analitzar o alleugerir problemàtiques i sentiments d'insatisfacció amb allò que els ofereix el devenir vital. També és un perfil de persona que pot recórrer a altres teràpies alternatives, més de «moda» amb el context social que es trobi, com les místiques o espirituals, les naturistes, les religioses, el new age, etc.

Gairebé totes les persones passen per moments difícils al llarg de la vida; però quan aquestes dificultats/problemes excedeixen de la «naturalitat/normalitat», desborden la persona, se n'adoni o no ella mateixa, i li dificulten viure de la forma desitjada, provocant-li gran malestar i/o patiment (els problemes duren molt més del compte, les dificultats són molt fortes i discapacitants en el dia a dia de la persona, i li provoquen un malestar emocional important), és aleshores quan s'hauria de recórrer a la psicoteràpia.

Històricament, encara que no podem parlar estrictament de tractaments psicològics, hi ha hagut moltes i variables corrents alhora de «cuidar la psique». No és fins a finals del segle xix, i especialment tot el segle xx, quan comencen a sorgir, lligats a diferents contexts (moments socials, ubicacions geogràfiques, problemàtiques específiques, autors,...), la major part dels corrents psicoterapèutics existents avui dia (teràpia cognitivo-conductual, teràpies psicoanalítiques i dinàmiques, existencialistes-humanistes i les sistèmiques), cada una d'elles basades en fonaments propis, encara que, molt probablement, a la pràctica no siguin tan diferents com aparenten ser en la teoria.

​

​

És un fet que l'actual medicalització de la psicologia pot passar factura en l'afebliment de la nostra societat. La població demanda cada vegada més una «pastilla miraculosa» que solucioni els seus problemes de forma immediata i sense cap esforç personal; la influència dels lobbys farmacèutics és tant notòria, que està portant a una extrema, irracional i interessada categorització de les malalties mentals (això ha donant peu a l'increment d’importants corrents crítiques mundials dins l'àmbit de la salut mental) amb criteris estrictament econòmics, especialment a l'assistència pública i les companyies d’assegurances mèdiques, les quals «imposen» els fàrmacs com a tractaments de primera elecció, sota l'etiqueta de «bona i mala praxis professional», obviant la veritable eficàcia d’altres tractaments adequats i específics per cada patologia, però que necessiten el seu temps per observar-se un procés evolutiu en els pacients.

A diferència del model mèdic, que es basa exclusivament en l'efecte específic dels preparats farmacològics, la perícia dels professionals o la qualitat dels aparells tècnics utilitzats (p.e. davant un diagnòstic, una cura, una operació,...) alhora de tractar el problema o la malaltia prèviament establerta o categoritzada, un tractament psicològic porta inherent un elevat component d'efecte inespecífic que, en moltes ocasions, pot comportar certs problemes conceptuals i metodològics alhora de valorar i quantificar l'eficàcia en l'aplicació pràctica de les diferents corrents psicoterapèutiques.

Efectes inespecífics com «l'efecte placebo», «l'efecte Barnum», «l'efecte Pigmalió» i «l'efecte Charcot», entre d'altres, conformen una part inherent de qualsevol teràpia psicològica, probablement més a causa de l'elevat aval del component històric i cultural de la nostra societat (Psico-Social) que no pas al mateix component neurobiològic (Bio) dels trastorns mentals.

Això no vol dir que els tractaments psicoterapèutics estiguin exempts d'efectes específics. Tot el contrari, ja que cada psicoterapeuta ha de conèixer i estar format en el procediment i ús de tècniques específiques en els tractaments que aplica a cada client/pacient, en funció de la dimensió simptomàtica del trastorn i la problemàtica avaluada; però tampoc hem de perdre de vista que un professional, alhora d'augmentar la seva eficàcia davant de qualsevol tractament, ha de ser capaç d'assolir una bona aliança terapèutica amb el seu client, ha de ser una persona emocionalment equilibrada, molt flexible i capacitada per aplicar el sentit comú.

Pel que fa a l'àmbit de la salut mental, es classifica l'eficàcia dels tractaments en funció del suport empíric que presenten; però el cert és que hi ha molts efectes inespecífics dels tractaments farmacològics (basats únicament en l'eficàcia del fàrmac) que són incerts i incontrolables (p.e. les diferents reaccions o efectes secundaris que aquests medicaments poden provocar als malalts a qui s’administra, la dosi adequada que la persona toleri de cada medicament,...) i necessiten un posterior seguiment personalitzat dels pacients, amb variacions i reajustaments de les dosis per garantir-ne uns bons, encara que a vegades només acceptables, resultats.

Sotmetre les eines terapèutiques a diferents proves científiques és la metodologia més fiable alhora de conèixer si aquestes poden ser realment efectives durant un procés terapèutic. D'aquí que si un tractament psicològic té els objectius clarament definits i centrats en solucions pels pacients, ens permetrà de resoldre o mitigar els problemes d'aquests, amb resultats apreciables entre els 2 i 6 mesos, si no es tracta de problemes greus o de problemes amb molta comorbiditat, ja que aleshores aquest període s'allargarà.

Un tractament psicològic eficaç és fruit d'un treball unificador entre la capacitat i formació del professional, les vivències relacionals i interpersonals amb les quals conviu el mateix pacient i el component biològic del qual està fet. En definitiva estem parlant d'una psicologia científica i altament professionalitzada que executa una teràpia psicològica dins un marc contextual, multidimensional i integrador pel client.

És per això que, cada vegada més, els psicòlegs clínics han d'estar capacitats per treballar en objectius amples i formar part intrínseca d’equips multidisciplinaris de professionals a l'hora de dur a terme una teràpia psicològica eficaç, ja que s'haurà de donar sortida als diferents aspectes beneficiosos pels clients, durant tot aquest procés:

Ajudar-los a ser pro-actius, a creure i ser partícips de la pròpia capacitat per sortir de l'actual situació en què es troben.

Cercar i ensenyar-los tècniques que els permetin alleugerir, o fins i tot eliminar, aquells símptomes inhabilitants que pateixen.

Acompanyar-los en el reconeixement de la pròpia responsabilitat alhora de refer el camí que els permeti tornar a tenir/gaudir d’un normal funcionament de la seva vida.

Compartir informació amb l'equip de treball i derivar els pacients a altres especialistes, en cas que ho necessitin, perquè aquests puguin assolir el grau més gran de benestar possible.

​